Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Biografia

DE-PER2.JPG

Escultor autodidacta d’obres no figuratives, retrats i obres de temàtica religiosa.

El 1936 va participar en l’exposició "Logicofobista" organitzada por la ADLAN en Barcelona. En 1952 una beca del Círculo Maillot li va permetre traslladar-se a París a estudiar.

Professor de dibuix en l’Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida.

Se’l considera un dels creadors pioners més singulars i significatius de l’escultura d’avantguarda i surrealista a Catalunya i Espanya. La trajectòria artística d’aquest creador, orienta i caracteritza, de fet, el millor esperit de la tradició innovadora en l’art espanyol del segle XX. Leandre Cristòfol va més enllà de la seva estricta vinculació al marc històric i artístic definit per la generació espanyola del surrealisme dels anys trenta; de fet, gran part de la seva trajectòria es desenvolupa al llarg dels difícils anys de la postguerra fins a gairebé abastar la dècada dels setanta i, en aquest sentit, tot i mantenir una vocació de continuïtat en relació als seus treballs anteriors, la seva obra presenta orientacions d’indubtable originalitat i qualitat, que la vinculen, més clarament en alguns casos que en altres, amb diferents tendències artístiques contemporànies: l’art cinètic, l’escultura objectual de funcionament simbòlic, l’art pobre, etc. Tampoc es pot oblidar el paper que va assumir la seva figura en el context de la reactivació artística de la ciutat de Lleida durant la postguerra. Reclòs en una mena d’exili interior, el seu magisteri influiria decisivament en el desenvolupament de la segona avantguarda de Lleida i facilitaria el contacte dels artistes locals amb els grans noms de la crítica i la creació artística nacional, passant a ser un punt de referència imprescindible.

Leandre Cristòfol s’obrí als camins de la no-figuració l’any 1932 a través de dues línies d’investigació: una primera relacionada amb el treball amb formes biomòrfiques i orgàniques, que alternava amb la construcció d’objectes de funcionament simbòlic, tots en l’horitzó de la poètica surrealista; i una segona d’experimentació escultòrica, desvinculada d’aquesta poètica, que proposava l’ús de materials funcionals i industrials, extrets directament del seu entorn més immediat, que l’escultor reordenava i combinava, traient-li així la seva funció original, fins a aconseguir valors i sensacions plàstiques carregades de lirisme.

Unes vies d’experimentació que practicaria al llarg de tota la seva trajectòria artística a partir d’una obra organitzada i presentada en forma de sèries experimentals (ralentí espacials, planimetries, volumetries, situacions, ordinadors ...) que denoten la voluntat de convertir l’acte escultòric en un joc de formes i de moviments impossibles, de transformacions semàntiques i plàstiques, que esdevenen, finalment, objectes poètics.

Cristòfol està considerat un dels escultors més importants de l’art català i espanyol del segle XX. De la mà del grup d’intel·lectuals i artistes lleidatans agrupats al voltant de la revista Art començarà una etapa creativa de caire experimental que vincularà al surrealisme històric espanyol dels anys trenta i que el portarà a participar a l'Exposició Logicofobista (Barcelona, 1936) i en l'Exposició Internacional del Surrealisme que se celebrarà a Tòquio (1937), i també a París (1938).

Després de la Guerra Civil es dedica a l’escultura figurativa, l’altre pol de la seva producció artística, fins que el 1957 reprèn la vessant experimental a partir de diferents sèries creatives que el vinculen a alguns dels més importants moviments artístics contemporanis, com l’art cinètic o l’art pobre. Amb els anys vuitanta arriba el reconeixement a una trajectòria excepcional: la crítica especialitzada comença a destacar l’interès del seu treball, exposa en algun dels grans esdeveniments de restitució de l’avantguarda surrealista espanyola, participa en l’exposició.

Els quasi noranta anys de vida de Leandre Cristòfol es poden llegir en les seves obres, construïdes amb unes mans sensibles, que van saber dotar-les d’una plasticitat i poesia úniques i el van convertir en un dels artistes més singulars de la història de l’escultura del segle XX.

leandre1.jpg

El 8 de juny de 2008 es va complir cent anys del naixement d’un dels artistes més singulars i significatius de l’escultura d’avantguarda a Espanya. És per això, que l’Ajuntament de Lleida, durant els mesos de juny de 2008 i fins al juny de 2009, celebra el Centenari Cristòfol. Una activitat oberta a la participació de totes les entitats cíviques i culturals. Una excel·lent oportunitat per recordar la seva figura i reivindicar la centralitat del seu treball, i una bona ocasió per tornar a situar la seva obra en el context que es mereix: el del canvi i la renovació de la plàstica escultòrica espanyola del segle XX.

Cronologia

  • 1908, 8 de juny, Leandre Cristòfol i Peralba neix a Os de Balaguer (Lleida).
  • 1922 Es trasllada a la ciutat de Lleida i inicia la seva formació acadèmica mentre treballa de fuster.
  • 1930 Participa per primera vegada en una exposició col lectiva amb altres companys d’estudis, sota el nom "Uns Altres" ("Altres"), que fa referència a l’altra agrupació artística lleidatana de l’època, "Cau d'Art", d’orientació més tradicional.
  • 1932 Forma el grup Studi d'Art, dins del qual establirà estrets vincles amb una altra de les figures artístiques del moment, el pintor Antoni G. Lamolla, company d’avantguarda.1933 En el marc d’una mostra del grup, Cristòfol presenta per primer cop una obra no figurativa, De l’aire a l’aire, iniciant una línia d’experimentació creativa molt personal. És aquest també el moment en què es vincula al grup d’intel·lectuals agrupats voltant de la revista Art, editada i dirigida per Enric Crous-Vidal, de tendència clarament avantguardista i heterodoxa i en la qual publica alguns dibuixos el pintor Lamolla i els seus primers poemes i escrits un jove Josep (Manuel) Viola.
  • 1935 Cristòfol celebra la seva primera exposició individual al Centre Mercantil de Lleida, on presenta una recopilació de tota seva obra, tant la figurativa de tendència expressionista com la experimental, amb la presència de sis obres no figuratives integrades en l’horitzó del surrealisme.
  • 1936 Cristòfol i Lamolla participen en l’exposició Logicofobista de Barcelona, organitzada per l'Associació d'Amics de l'Art Nou (ADLAN), gràcies a les gestions portades a terme per Josep Viola, un dels organitzadors i teòrics de la mostra. Esclata la Guerra Civil i, salvant les dificultats del moment, Cristòfol no atura la seva activitat creativa, tot i participar en iniciatives de recuperació i salvament del patrimoni artístic juntament amb Crous i Lamolla.
  • 1938 Obres de Cristòfol formen part de les exposicions internacionals de surrealisme de París i Tòquio, gràcies a les gestions portades a terme per Viola i Benjamí Peret.
  • 1939 En acabar la guerra, amb tots els seus companys d’avantguarda exiliats, Cristòfol és internat en diferents camps de refugiats i de treball; un cop alliberat, realitza estudis a Barcelona i Madrid i, finalment, s’instal·la a Lleida, en el seu antic taller, cap a 1943, i es dedica a l’encàrrec escultòric i l’ofici de l’ebenisteria.
  • 1949 Cristòfol reprèn la seva activitat expositiva amb una mostra individual a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, presentant la seva producció figurativa de temàtica popular centrada en la dona i seus Cristos sufrientes d’inspiració romànica, sense deixar de presentar algunes de les seves peces experimentals d’abans de la guerra.
  • 1950 La seva presència en exposicions col·lectives per tot el país comença a ser una realitat, 1950, III Saló d'Octubre de Barcelona.
  • 1951, Biennal Hispanoamericana i Saló d'Octubre.
  • 1952, Cercle Maillol de Barcelona, etc. En tots aquests certàmens presenta exclusivament obra figurativa que li proporciona un cert grau de reconeixement.
  • 1953 És becat per l'Institut Francès de Barcelona per viatjar a París.
  • 1958 Cristòfol presenta a la exposició individual Abstractes el resultat del treball experimental reiniciat un any abans, induït potser pels aires de renovació artística que es respiren a la ciutat. Aquesta mostra incloïa una selecció d’obra no figurativa realitzada entre els anys 1933 i 1940 i la presentació de la sèrie Ralentís espacials, peces que il·lustrava la reflexió de l’artista entorn del moviment -tret distintiu de tota la seva obra- i l'inici de la represa del seu treball creatiu més experimental. D’aquest moment són també les sèries planimetria i Plans i Volums.
  • 1959 Des de llavors i gairebé amb una periodicitat metòdica, Cristòfol anirà produint una sèrie de treballs (Volumetries, 1959-1960; Situacions i ordenacions, 1960-1963; Trajectòries i Ritmes, 1963-1967; Elements competitius i Forma-Consum, 1970-1975; Alfa-Omega-Alfa, 1980) a través dels quals s’anirà construint una de les trajectòries més singulars de l’escultura espanyola contemporània.
  • 1975 Amb la participació en les exposicions Surrealisme a Espanya 1929-1950 a la galeria Multitud de Madrid i Surrealisme a Catalunya 1925-1975 a la galeria Dau al Set, i sobretot a El Surrealisme a Espanya (1994) al MNCARS de Madrid s’inicia la recuperació de Cristòfol com un dels artistes clau de l’avantguarda espanyola d’abans de la guerra.
  • 1983, Rep la Creu de Sant Jordi de mans de la Generalitat de Catalunya.
  • 1986, Participa en la mostra Qu'est ce que l'esculpture moderne al Centre Georges Pompidou de París.
  • 1989, La realització d’una exposició antològica a la Fundació Miró de Barcelona i a l'Institut Valencià d'Art Modern, restitueix la veritable dimensió de l’obra de Cristòfol, més enllà de l’horitzó del surrealisme, i el situen com un dels escultors fonamentals del segle XX a Espanya. La seva obra es veurà des de llavors al costat dels grans noms l’art espanyol (Joan Miró, Dalí, Àngel Ferrant, ...). Aquest any rep el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de mans del rei Joan Carles. Fa donació a l'Ajuntament de Barcelona d’una part molt important de la seva obra -80 objectes, escultures i dibuixos-, que més tard s’integraran al fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
  • 1991, Rep el premi José González de la Peña de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
  • 1995, Rep el Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera, màxim guardó de la ciutat de Lleida, en el que serà el seu últim reconeixement públic fins al moment de la seva mort. S’inaugura la Sala Leandre Cristòfol de Lleida, la qual acull i exposa gran part de l’obra de l’artista.
  • 1998, el dia 23 de gener mort a Lleida a l’edat de 89 anys, el funerals es celebren a l’església parroquial de Sant Miquel d’Os de Balaguer, les seves despulles descansen al cementiri d’aquesta localitat de la Noguera, que el va veure néixer.

leandre5.jpg