Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
Descripció
Va néixer d’un conjunt d’ermitans que, entorn de Joan d’Organyà, es va transformar en comunitat pre-mostratenca el 1166, gràcies a l’ajuda d’Ermengol VII i Dolça d’Urgell. Al llarg dels segles, amb el suport dels comtes d’Urgell i la pietat dels devots, es convertí en la primera i més important casa d’aquest orde a Catalunya.
La comunitat va extingir-se amb l’exclaustració del 1825. Després de diferents vicissituds i espoliacions, des del 1910 és propietat i residència dels germans maristes, que l’han restaurat i el conserven molt bé.
La part més notable del monestir és l’església gòtica començada al principi del XIV gràcies a un llegat d’Ermengol X d’Urgell. Sembla que les obres van quedar interrompudes amb la mort del comte el 1314 i van ser represes el 1350. Amb tot, la nau no es va arribar a bastir (reconstruïda modernament) i només ens han quedat els absis. El portal exterior de l’església s’obre al braç nord del creuer; és de tipus netament gòtic.
A banda i banda de l’altar major es troben les restes dels comtes d’Urgell. Aquests senzills sepulcres substitueixen els primitius, uns esplèndids sepulcres gòtics que pertanyien als comtes Ermengol VII, Dolça, la seva muller, Ermengol X i Àlvar de Cabrera, vescomte d’Àger. Avui es troben al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
La part més antiga del monestir de forma un senzill claustre romànic de la fi del segle XII, compost per arcuacions de punt rodó que es recolzen sobre columnes paral·leles de capitells llisos i poc treballats.
Al voltant del claustre també hi ha l’església, la sala capitular, el refectori neoclàssic, l’actual biblioteca i altres dependències més modernes.
L’edifici monàstic (en bona part gòtic) que envolta el claustre va ampliar-se amb noves construccions, ben harmòniques, per adaptar-lo com a seminari i noviciat dels germans maristes. Actualment l’antic seminari s’ha reconvertit en una casa de natura per fer-hi estades i colònies escolars.
L’entorn es troba molt ben conservat i enjardinat. Hi sobresurt la font de Jaume Caresmar, de mitjan segle XVIII, amb una escultura d’aquest notable investigador.
Darrere de l’edifici, un simulacre de cova representa l’amagatall en què viviva reclòs el seu fundador, Joan d’Organyaà, reproduït en una escultura de pedra.